Política Estado Español

ASSEMBLEES CONSTITUENTS

Crisis de règim i ofensiva de la dreta: per una sortida democràtica, obrera i anticapitalista

La crisi del règim continua. El govern de Sánchez penja d'un fil. L'extrema dreta es creix. L'autoritarisme de la casta judicial s'intensifica. La crisi social segueix copejant a la majoria obrera i popular. Enfront de les sortides reaccionàries i les il·lusions reformistes, l'única perspectiva democràtica és lluitar per assemblees constituents lliures i sobiranes.

Viernes 12 de octubre | 12:35

El Règim del 78 nascut de la Constitució del 78 viu una crisi orgànica. És a dir, seguint la categoria d’Antonio Gramsci, una crisi de conjunt -econòmica, social i política- davant la qual els mecanismes habituals de la burgesia per resoldre-les no serveixen. Malferit després de l’esclat de la crisi capitalista mundial de 2008 i les mobilitzacions massives que li van seguir, ha aconseguit una sobre vida. Però la seva crisi continua.

Davant això, la burgesia i els seus partits busquen diferents sortides. D’una banda, un intent senil de “regeneració progressista” del propi Règim. Un nou “pacte” que almenys d’una “treva” a les tendències centrífugues, promogut pel PSOE i Unidos Podemos. Per l’altre, una sortida obertament reaccionària, recentralitzadora, que és la que vénen promovent PP, Cs i la Corona com a gran valedora, que en els fets va ser defensada també pel PSOE enmig de la crisi catalana recolzant el cop institucional del 155. En el marge dret d’aquest camp emergeix Vox, una organització d’extrema dreta que fa un any semblava marginal i fa pocs dies ha fet un acte amb 10 mil persones a Madrid al crit de “Viva Espanya” i “a por ellos”.

Et pot interessar: Vox o la sortida d’extrema dreta a la crisi del règim espanyol

L’engendro liderat per Santiago Abascal destil·la el seu odi contra els immigrants, les dones, les persones LGTB, la classe treballadora, l’esquerra i especialment contra els drets democràtics del poble català. Al seu programa Vox defensa il·legalitzar als partits independentistes, derogar la llei de memòria històrica, expulsar als immigrants i tancar les fronteres, perseguir les denúncies en violència de gènere i el tancament de mesquites. També impugna el maltret règim de les autonomies, demanant la seva eliminació i critica a PP i Cs per ser “la dreteta covarda”. I encara que ara com ara es cuida de dir-ho, defensa també la esclavització de la classe treballadora i una major precarització al servei de les grans empreses.

Però Vox no és més que la versió sense “filtres” de la política del PP i Ciutadans. No per res els seus principals líders van ser durant anys dirigents del PP i fins i tot de Cs que, si ja demanaven un nou 155 a Catalunya i la il·legalització dels partits independentistes, ara segurament radicalitzaran la seva posició. Si durant dècades el PP havia contingut en el seu si a l’extrema dreta, la pròpia crisi del Règim i el seu descrèdit per la corrupció i les seves mesures antipopulars, ha il·luminat un nou monstre.

En aquest marc, malgrat la seva retòrica de “canvi d’època” i “reconstrucció de l’Estat del benestar”, el Govern de Pedro Sánchez ha demostrat en poc més de 100 dies estar al servei dels dictats de la UE, l’Ibex35 i la defensa del règim monàrquic.

Les promeses de campanya quan el PSOE estava en l’oposició, com succeeix amb tots els candidats dels partits capitalistes, s’han esvaït en l’aire. La derogació de la Reforma Laboral ja no és part de l’agenda i solament es proposa reformar alguna part, la fi de les contrareformes de pensions del PP es descarta davant la negativa de la UE a avalar-ho, l’eventualitat i la precarietat campen a plaer, els salaris segueixen planxats, el drama dels desnonaments continua a raó de 164 per dia i més de 3 milions de persones sobreviuen en la infàmia de la desocupació. El mateix amb la Llei Mordassa, mentre se segueix perseguint la llibertat d’expressió de periodistes, tuitaires, músics i activistes socials.

Al costat del PP i Cs, el PSOE ha actuat com a encobridor necessari per evitar que s’investiguin els suposats delictes de malversació i evasió fiscal del rei emèrit, mentre la política de “distenció” a Catalunya s’ha traduït que els líders polítics catalans segueixen presos sota l’acusació de rebel·lió, més d’1.000 persones estan encausades de diferents delictes per la seva participació o suport al referèndum i el 155 es manté com a amenaça davant qualsevol intent del poble català de autodeterminar-se.

Pedro Sánchez ni tan sols ha pogut mantenir els “gestos”, com l’anunci d’acolliment dels 630 migrants de l’Aquarius, per a poc després retornar de forma exprés a 116 subsaharians que van creuar la tanca de Ceuta. Ni molt menys el seu discurs de “transparència”. En menys de tres mesos van caure el seu fugaç ministre de Cultura i Esport (per haver defraudat a Hisenda) i el seu flamant titular de Sanitat, Carmen Munt, per les irregularitats en un màster similar a la qual va acabar amb la carrera de Cifuentes i a punt va estar de fer-ho amb la de Pablo Casado, salvat per la judicatura. Fins al propi Sánchez ha estat acusat d’haver plagiat la seva tesi doctoral, una mostra de l’extrema fragilitat no solament del Govern, sinó del conjunt del règim polític de partits.

Malgrat tot això, Pedro Sánchez compta amb la treva infinita de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT que ho consideren “el seu govern”, i sobretot amb el recolzament d’Unidos Podemos que acaba d’arribar a un acord pressupostari per garantir l’estabilitat a la legislatura “progressista” amb l’argument de “frenar l’avanç de la dreta”. Un acord que conté una sèrie de mesures socials que han estat ben rebudes per amplis sectors, encara que siguin mesures parcials que no acaben amb la precarietat, ni els problemes d’habitatge, ni la sagnia que implica el pagament del deute. El Govern aposta al fet que aquests pressupostos siguin acceptats per la UE dins dels marcs del dèficit, alguna cosa que no està garantit. Mentre que la persistència de la crisi a Catalunya i la necessitat que els conservadors del PNB ho acceptin li posa molts límits i la incertesa sobre la sostenibilitat del Govern segueix present.

Els qui fem Esquerra Diari, les i els militants del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT), denunciem vehement l’avanç reaccionari del PP, Cs i Vox, recolzats en la casta judicial i amb la vènia de la monarquia. Al mateix temps, sostenim una posició independent del govern del PSOE, pilar de l’actual règim, com del seu principal sostingues parlamentari, Unidos Podemos, que busquen un nou “pacte” per a dalt com el del 78, solament que de forma encara més degradada i antidemocràtica, sense res que oferir més que preparar-se per a unes noves eleccions mentre la dreta segueix avançant.

Al mateix temps, a Catalunya hem estat part de la lluita del poble català pel seu dret a l’autodeterminació i ens hem oposat a la política de la direcció burgesa i petitburguesa del procés que està portant aquesta lluita a un atzucac, com reconeixen cada vegada més sectors de l’esquerra independentista i de l’avantguarda.

L’ofensiva reaccionària de la dreta i l’extrema dreta no pot enfrontar-se en els marcs del règim monàrquic del 78 de les entranyes del qual surten els Abascal. La política de regenerar el règim des d’endins, sense impugnar els seus pilars fonamentals, no només és una utopia reaccionària, sinó que li obre el camí a l’enfortiment de la dreta mentre desarma a la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol per enfrontar-la. Només cal veure la situació a Brasil, on la política d’acords parlamentaris amb els colpistes i sectors de la burgesia no va impedir l’ascens de l’ultradretà, racista i misogin Bolsonaro.

Et pot interessar: Declaració del MRT - Bolsonaro és l’avanç de l’autoritarisme hereu de la dictadura militar

Davant la crisi del règim, la majoria obrera i popular ha de tenir el dret de decidir quin és la sortida. Però el que temen els partits del règim, la monarquia i els poders fàctics del capitalisme espanyol és justament que les masses decideixin democràticament, com ho van fer en el referèndum de l’1-O a Catalunya malgrat la repressió.

Perquè en cas d’obrir-se un procés constituent impost per la lluita de classes, els interessos antagònics de la classe treballadora i dels capitalistes xocarien immediatament, mostrant el caràcter antidemocràtic del règim espanyol.

La reforma constitucional de Sánchez: una proposta amanyat i antidemocràtica

Enmig d’una crisi de credibilitat i com un intent de sortir de la malifeta, Pedro Sánchez va anunciar fa poques setmanes la seva intenció de promoure una reforma constitucional ‘exprés’ per suprimir els aforaments de polítics. Independentment que la feblesa actual del Govern després de l’ultimàtum de l’independentisme català posa en qüestió qualsevol pla de reforma constitucional, la posició de Sánchez només busca maquillar la degradada democràcia espanyola.

Et pot interessar: Reforma constitucional ‘exprés’ o assemblea constituent lliure i sobirana?

Aquesta és la tradició del Règim del 78. La Constituent de 1978 que va parir el règim actual -subproducte de les eleccions de 1977 que van donar el triomf a l’“esquerra” en les urnes, però no al parlament en virtut de l’antidemocràtica Llei de Reforma Política-, va ser la màxima expressió de el “consens” polític de la Transició. La Constitució va ser negociada per una comissió secreta i recolzada en bloc per totes les forces polítiques amb representació parlamentària, a excepció de l’esquerra basca: el PSOE, el PCE, la UCD, els socialistes catalans i la minoria catalana que després acabaria conformant CiU, així com la majoria dels aliancistes, amb Fraga al capdavant.

En un període de convulsió social i ascens obrer i popular que venia des del final dels anys 60, les direccions reformistes van treballar per “calmar el carrer” i poder negociar tranquil·les la Constitució del 78, que va ser embellida amb articles que parlaven de drets socials, laborals i certs avanços democràtics, al mateix temps que es descarregava brutalment la crisi dels 70 sobre la classe treballadora i obria una llarga dècada d’atur de masses i entrada de l’ofensiva neoliberal amb els governs de la UCD i el PSOE.

Aquesta constituent no va ser ni lliure, ni sobirana. La por a les masses davant el procés de sortida d’una dictadura brutal que va durar quatre dècades va ser determinant perquè prevalgués el “consens” entre el reformisme franquista i l’esquerra, especialment el PCE, llavors l’únic partit amb base de masses a la classe obrera.

La Transició i el procés constituent del 78 van ser comandats pel franquisme reconvertit en “democràtic” que ostentava el control de l’aparell de l’Estat a partir del primer govern Suárez, sota la tutela de les forces armades i el gran capital.

Entre l’esquerra, no va haver-hi cap representació revolucionària independent. Al contrari, subordinat al nou “consens”, el PCE va acceptar tot el paquet imposat pels reformadors franquistes: el marc d’economia capitalista de mercat i la reestructuració del capitalisme espanyol sobre les espatlles de la classe treballadora (abans ja acceptat en els infames Pactes de la Moncloa), la tornada de la monarquia, la bandera “rojigualda” i el manteniment de tot l’aparell estatal de la dictadura (policies, jutges, fiscals, alt funcionariat…)

El PCE i les burocràcies sindicals de CCOO i UGT van desactivar la lluita de classes i es van abraçar a la construcció del nou règim, en comptes de mobilitzar a la classe treballadora contra la dreta amb la qual sempre van buscar conciliar.

Avui, després de 40 anys d’ofensiva neoliberal contra la classe treballadora i perduda de drets socials i democràtics, l’esquerra reformista i les burocràcies sindicals d’avui insisteixen amb la mateixa política conciliadora. Només que en aquest cas no tenen gens que oferir.

Al debat actual Unidos Podemos s’ha pronunciat a favor d’un referèndum que faci una revisió “profunda” de la Constitució, fins i tot fer una consulta sobre els toros, però no per que el poble decideixi sobre els grans problemes socials i democràtics.

Et pot interessar: Podemos crida a un referèndum sobre la monarquia (el títol que t’agradaria llegir, però no és cert)

Per què no impulsar un referèndum per acabar amb un règim completament conservador i reaccionari, que té al fill de l’hereu de Franco com a cap d’Estat i que paga nòmines milionàries a nenes cognomenades Borbó mentre retalla els pressupostos de salut, educació i pensions? I per què no permetre que el poble de Catalunya decideixi democràticament si vol ser part de l’Estat espanyol o constituir la seva pròpia república independent? I juntament amb això, per què no permetre que la majoria social en tot l’Estat pugui decidir sobre el pagament del deute, com acabar amb l’atur, la precarietat, la falta d’habitatge, la crisi de la sanitat i un llarg etcètera de reivindicacions populars insatisfetes.

Diverses enquestes publicades en els últims dies indiquen que la majoria de la població està a favor d’una reforma constitucional. Està plantejat obrir el meló de la reforma constitucional, però perquè el poble pugui decidir-ho tot, lluitant per l’obertura de processos constituents veritablement democràtics.

En la lluita del poble català per la seva autodeterminació, així com en el massiu moviment de dones que novament convocarà una vaga feminista en tot l’Estat el proper 8M, la incansable lluita dels pensionistes, la joventut antifeixista que es rebel·la contra els atacs de l’extrema dreta, i especialment en les creixents lluites obreres que recorren l’Estat, estenent-les i coordinant-les, és on estan les forces per lluitar per aquesta perspectiva i conjurar les sortides reaccionàries que prepara la dreta.

La nostra proposta: lluitar per Assemblees Constituents Lliures i Sobiranes

Les i els socialistes revolucionaris que fem Esquerra Diari i militem en les files de la CRT, lluitem per acabar amb la monarquia i el corrupte règim hereu del franquisme conquistant una democràcia molt superior a la més democràtica de les repúbliques burgeses. En un estat plurinacional com l’espanyol, lluitem per una federació de repúbliques basades en consells obrers triats democràticament, perquè la classe treballadora governi en el sentit més ampli del terme: expropiant als capitalistes i planificant racionalment l’economia en benefici del conjunt de la societat. Aquesta és per a nosaltres l’única forma d’aconseguir íntegra i efectivament totes les reivindicacions socials i democràtiques de la classe treballadora i el poble.

Però som conscients que encara som una minoria els qui defensem aquesta perspectiva, mentre que la majoria del poble treballador encara té il·lusions en els mecanismes del sufragi universal com a via per aconseguir una democràcia més generosa. Per això proposem a la classe treballadora, al moviment estudiantil, de dones, als sindicats i organitzacions del moviment de masses, lluitar per imposar la institució més democràtica concebible dins de la democràcia representativa: assemblees constituents lliures i sobiranes en tot l’Estat.

Et pot interessar: Per acabar amb tots els privilegis de la “casta”: lluitar per assemblees constituents

Un procés constituent que no sigui una farsa com el del 78, sinó que permeti debatre i votar com acabar amb la monarquia, atorgar el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides i adoptar un programa que doni resposta a totes les necessitats socials més apressants de la majoria popular. D’aquesta manera volem ajudar al fet que es desenvolupi la politització i mobilització dels sectors més amplis possibles del poble treballador perquè guanyi consciència del seu poder per canviar-ho tot.

Quan sostenim que les assemblees constituents han de ser lliures i sobiranes, volem emfatitzar que cap institució del règim burgès ha de poder limitar-la, revisar o vetar les seves decisions. És a dir, que tinguin plens poders per abordar tots els grans problemes socials i democràtics sense restriccions ni “moderadors”, com l’actual Parlament, el Senat, l’Audiència Nacional i el seu Tribunal Constitucional i, sobretot, la monarquia. En aquest sentit, les Constituents Lliures i Sobiranes tenen com a objectiu substituir no només el govern, sinó també totes les institucions del règim polític.

Processos constituents en l’Estat i les nacions que ho componen, amb un representant triat democràticament cada 20 mil habitants, que siguin revocables i tinguin el salari d’una mestra o un treballador qualificat, perquè decideixi la majoria del poble i que no sigui un contuberni de la “casta” privilegiada de diputats, senadors i jutges tutelats per una monarquia decadent.

Gens d’això pot fer-se amb la “casta” política i judicial governant i en el marc de les regles de joc del Règim del 78. Com va escriure en 1977 en un breu opuscle titulat “Què són la constitució i el procés constituent” Ignacio d’Otto un jove constitucionalista socialista amb prou feines conegut, el procés constituent “implica no reconèixer cap vincle jurídic amb el passat, negar tota validesa a les anteriors lleis i constitucions. Es tracta, per tant, de la més radical expressió de ruptura de la continuïtat”.

Evidentment els poders fàctics de l’imperialisme espanyol faran tot el possible per evitar un procés constituent d’aquest tipus. Així ho vam veure en el referèndum a Catalunya, un procés pacífic que ni tan sols es proposava qüestionar el capitalisme sinó només exercir el dret democràtic elemental de l’autodeterminació nacional i no obstant això va ser reprimit brutalment.

Com més avancin les assemblees constituents lliures i sobiranes a prendre mesures radicals, major serà la resistència dels capitalistes, per la qual cosa només podrà ser imposat mitjançant la lluita de classes i l’autoorganització obrera i popular sobre les ruïnes del règim actual.

No obstant això, com més fort sigui la resistència dels capitalistes a les resolucions democràtiques d’assemblees Constituents Lliures i Sobiranes, també quedaran exposats davant les masses els límits de la democràcia representativa que els capitalistes estan disposats a acceptar; i majors seran els sectors del moviment de masses que van a arribar a la conclusió que és necessari construir un veritable poder propi del poble treballador.

En aquest sentit, la lluita per l’assemblea constituent compleix una enorme funció pedagògica: com més conscients són les masses del seu “poder constituent”, més s’obre el camí per a la democràcia obrera soviètica i la perspectiva del poder obrer.

Catalunya: procés constituent i defensa del dret a l’autodeterminació

En el marc de la crisi del règim espanyol, el moviment democràtic català és el que més lluny ha arribat en la seva impugnació de la institucionalitat del 78. El referèndum de l’1-O va anar un ampli procés democràtic que, malgrat els límits imposats per la seva direcció, va desafiar la institucionalitat del 78. Per això la resposta va ser brutal i avui el poble català és blanc dels mes furibunds atacs de l’extrema dreta.

Els milions que van participar i van votar per la independència ho van fer amb l’aspiració d’obrir un procés constituent català en el qual poder discutir lliurement quina república construir. La política de la seva direcció, no obstant això, no ho anava a fer possible. Ni tan sols aplicant la Llei de Transitorietat, amb la qual el procés constituent partia d’assumir el marc legislatiu heretat, conformar un poder judicial controlat pel Govern i limitar l’agenda de discussió per mitjà d’una comissió de la societat civil que actuaria de filtre de temes.

Avui el poble de Catalunya té el desafiament de superar les seves direccions, embarcades en una clara volta a l’autonomisme i la negociació –encara amb diferències internes sobri amb quins ritmes i en quina correlació de forces fer-ho- i obrir així el camí a un procés constituent lliure i sobirà que porti a terme el mandat de l’1-O.

Et pot interessar: Vaga general: llibertat dels presos i en defensa del mandat de l’1-O

Per a això és fonamental que el moviment democràtic català adopti una política independent del Govern i els seus partits. No es tracta de tornar a la desobediència institucional gestionada pels mateixos que claudicaron sense baralla el 27-O. Si no d’engegar un gran moviment que baralli per imposar un procés constituent veritablement lliure i sobirà, convocat contra el marc legal del 78, sense límit d’agenda i vinculat a resoldre els grans problemes socials d’atur, precarietat, habitatge o serveis públics.

Solament així es podran engegar les grans forces socials necessàries per poder enfrontar al Règim del 78. Sumar a la classe treballadora catalana a aquesta baralla democràtica i possibilitar el concurs i l’aliança amb la classe treballadora de la resta de l’Estat, en una lluita comuna contra el règim monàrquic espanyol i les seves institucions.

En aquest camí, les i els revolucionaris de la CRT lluitarem per un programa que enfronti als capitalistes, en la perspectiva de conquistar una república catalana independent obrera i socialista, com a part del combat per una federació lliure de repúbliques socialistes ibèriques.

Què defensaríem en una assemblea constituent?

Un nou “poder constituent” només pot sorgir de la mobilització popular, enfrontant en poder “constituït”. Un poder que se sustenta en l’antigalla de que “el poble no delibera ni governa sinó per mitjà dels seus representants” i que considera un acte criminal qualsevol qüestionament a l’actual règim institucional. Com va demostrar el referèndum a Catalunya, un procés constituent solament pot imposar-se amb la lluita i derrotant a la reacció.

Aquesta perspectiva, l’única veritablement democràtica, és a la qual s’oposa no només el PSOE sinó també Podemos i els seus socis d’Izquierda Unida, que en els últims anys han estat creixentment domesticats i integrats al règim. Unidos Podemos pretén portar la indignació i el fastig de milions darrere d’un nou pacte amb la “casta política” per regenerar una mica la democràcia blindada de l’Estat espanyol.

Et pot interessar: Per què no hi ha referèndum sobre la monarquia? Perquè perdrien

El que nosaltres volem és imposar amb la lluita assemblees constituents lliures i sobiranes en les quals pugui expressar-se veritablement la sobirania popular per decidir-ho tot. Que puguin votar lliurement la fi de la monarquia; que permetin que els pobles decideixin si volen formar part d’un mateix estat o autodeterminar-se com a repúbliques independents; que puguin resoldre l’impagament del deute públic; que tinguin el poder de decretar la estatització sota gestió dels treballadors i control popular de la banca i de totes grans empreses estratègiques, d’energia i transport; que acabin veritablement amb tots els privilegis de la casta política i judicial, imposant una assemblea única (un òrgan executiu i legislatiu el mateix temps), basat en diputats triats per vot universal i revocables pels seus electors, amb el salari d’un treballador qualificat; que puguin anul·lar totes les lleis antiobreres, reaccionàries i lliberticides votades pels governs anteriors; que decretin definitivament la separació efectiva de l’Església de l’Estat; que puguin debatre i satisfer totes les demandes del moviment de dones; que puguin acabar amb la “casta judicial” i resoldre l’elecció per vot directe de tots els jutges, que passin a guanyar com una professora i siguin revocables si traeixen el mandat popular, així com els judicis per jurats; que imposin als capitalistes el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial per acabar amb l’atur i la precarietat, entre altres mesures urgents.

Et pot interessar: Com és que ningú proposa acabar amb la reaccionària "casta" judicial?

En el marc d’un procés així, moltes d’aquestes mesures avui considerades “utòpiques” en els marcs de la democràcia capitalista es tornaran àmpliament populars, mentre cada vegada més amplis sectors de la classe treballadora i el poble guanyaran consciència del seu poder real per transformar la realitat no està en el vot cada dos o quatre anys, sinó en la seva pròpia autoorganització.

Una experiència que permetrà avançar en la comprensió de la necessitat de lluitar per un govern dels treballadors i treballadores que trenqui amb el capitalisme, expropiar a la burgesia i socialitzar els mitjans de producció sota control democràtic de la classe obrera, que és la perspectiva estratègica per la qual lluitem els socialistes revolucionaris.






Temas relacionados

Referéndum República o Monarquía   /   Independencia de Catalunya   /   En Català   /   Unidos Podemos   /   Política Estado Español   /   Asamblea Constituyente   /   Monarquía   /   Referéndum   /    Régimen del ‘78   /   Podemos   /   PSOE   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO