Mundo Obrero Estado Español

PANRICO

"He aconseguit la reincorporació a Panrico, gràcies a una gran vaga. I seguiré lluitant"

Entrevistem Maria Luisa Villafaina, "Luisi", després de la seva recent incorporació a Panrico (ara Bimbo). Una de les dones protagonistes de la gran vaga de vuit mesos iniciada el 2013.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Joe Molina

Trabajador despedido de Panrico, Barcelona | @joemolina57

Sábado 1ro de diciembre de 2018 | 12:01

La Luisi ha estat una de les principals protagonistes de la vaga de Panrico, coneguda com "la vaga més llarga". Ha estat reincorporada després de la seva intensa lluita en la vaga de vuit mesos. I després de ser reconegut el seu acomiadament com improcedent i condemnar l’empresa a readmetre-amb tots els seus drets arrabassats quan es va iniciar la vaga a l’octubre de 2013.

Com has viscut aquests anys, des que va acabar la vaga fins ara?

Doncs he estat en una situació molt delicada, he passat per diversos problemes, des de l’inici de la vaga i durant els vuits mesos que va durar. Per exemple, em vaig veure en la necessitat ajornar el pagament de la hipoteca del meu habitatge, que comparteixo amb la meva mare de 89 anys i tres dels meus quatre fills.

Hi havia companyes que em deien que tenien algun "colchoncillo" per poder aguantar, però no era el meu cas, amb un salari de taula B, no dóna per fer cap estalvi. El suport el portàvem el meu fill gran i jo, que també va ser acomiadat.

Bankia l’entitat financera en cap moment es va avenir a negociar algun tipus d’ajornament i el primer any de subsidi d’atur em va ser embargat mes a mes fins que vaig optar pel canvi de domiciliació a una altra entitat i poder aturar la sagnia que m’estaven fent, talls de subministraments: aigua, llum, telèfon, amenaces de desnonament, tot.

Com has superat la situació estant a l’atur?

Ha estat mi dur també. En 2016 em van trucar d’una empresa per treballar el mes d’agost fent una substitució de vacances i encara acabat el termini em van fer alguna oferta, va resultar inacceptable, desplaçar-te a la població de la Roca, dissabte i diumenge per una hora i mitja de treball. Era deixar de cobrar la prestació mínima de poc més de 400 euros per un treball en el qual no guanyaria aquesta quantitat.

Ja en 2017 a través d’una coneguda, m’avisen que per a un hotel balneari a Caldas, necessiten una noia, però que no volien que fos de més de 50 anys i jo ja tenia 52, però jo em vaig presentar.

Vaig estar des d’abril treballant com a cambrera d’hotel, com "Les Kellys". I al setembre em van oferir substituir a una persona que es jubilava a la bugaderia ia l’octubre em van fer fixa.

A més de tot això, tu no has deixat de lluitar en cap moment ...

Sempre que he pogut i la feina m’ho ha permès he estat en la lluita. He anat a les manis de l’1 maig, les del 8M i a molts altres actes reivindicatius. Sempre aquí donant suport i lluitant pels nostres drets i més els nostres, els de les dones, sempre reivindicant. I no vaig a parar, encara que jo estigui dins, aquí, a Panrico, jo no vaig a parar, jo no puc parar de lluitar.

Sí, és clar. Recordo com va començar la vaga. Portava una setmana des de la tornada de vacances i les companyes que van baixar al primer descans van llegir al tauler d’anuncis que no anàvem a cobrar la nòmina de setembre, van pujar escandalitzades a protestar i en pocs dies en assemblea es decidia anar a la vaga. I tant, com em deixaran de pagar, com mengen els meus fills ?, calia anar a la vaga. Llavors no tenia res com he dit abans, com ara. Però clar que ho tornaria a fer, ja no lluitava només pels meus drets, ho feia per la meva dignitat.

Com continua la lluita contra la burocràcia sindical de CCOO i UGT?

Jo seguiré la lluita des de dins com sigui. No oblidarem mai la traïció d’aquests dirigents venuts a la patronal, que des del primer dia van estar bloquejant la vaga.

Per descomptat, si ells ja ho saben, al meu ja tenen un enemic sense estar en cap comitè, entraré i entraré amb la boca oberta, cal lluitar per acabar amb les maleïdes burocràcies de les grans centrals sindicals i les seves polítiques de pacte amb la patronal.

Sabem que és una pregunta difícil, però ¿quins records tens de la vaga?

Saps que a Facebook et vénen fotos recordatòries i com estem en aquestes dates que va començar tot, m’han arribat fotos de quan vam anar a Salt a Girona per donar suport i col·laborar en frenar el desnonament d’un edifici buit i ocupat per gent sense llar, havíem passat una nit de fred al campament i en arribar a Salt ens trobem amb temperatures sota zero i al carrer, va ser terrible, crec que mai he passat tant fred.

La mateixa ansietat que tenia impedia que valorés el perill d’accions com posar-se davant de tràilers que venien carregats de producte elaborats en altres plantes per intentar aturar-los, ja que vulneraven el nostre dret de vaga.

Altres moments que es recorden per la seva tensió van ser els que van tenir en els magatzems de càrrega dels repartidors on acudíem per explicar-los el conflicte de la fàbrica i intentàvem bloquejar la sortida d’aquests, amb els mossos presents allà i algun que un altre enfrontament. Eren autònoms i encara que bastant explotats per l’empresa, però dirigits per un Comitè de Repartidors totalment venut a l’empresa.

Recordo també la visita a Repsol a Tarragona convidats pel comitè de centre que havia aconseguit desbancar les burocràcies de CCOO i UGT, a la porta guardiola en mà, demanant ajuda per a la caixa de resistència.

Acudir a Fuenlabrada per donar suport a la lluita de Coca Cola, visita que després ells van tornar i vam fer un acte conjunt a Esplugues de Llobregat, on casualment les dues empreses tenien seus al mateix edifici. D’aquí els acompanyem a la planta de Coca Cola a les afores de Barcelona per explicar als treballadors el conflicte, i acabar fent un dinar de germanor al nostre campament del que van quedar sorpresos i van prendre referències per construir el seu.

Mentre ets a la vaga no valores bé el que estàs fent, sents que has de fer-ho, és ara quan mires enrere i et sorprens del que vam fer.

I com a dona, formant part d’una fàbrica amb una gran majoria de treballadores, com ho has viscut?

Doncs mira, a mi la majoria d’elles em van demostrar que eren molt molt forts, algunes fins i tot em van impactar, em va sorprendre gratament la capacitat de lluita que van demostrar, la gran majoria molt lluitadores. Hem de tenir en compte que com a dones moltes teníem persones al nostre càrrec: fills, pares, dependents, en fi ja saps. Calia fer veritables sacrificis per poder ser a la lluita.

Un esment especial per la meva amiga Anna, la nomeno a ella perquè és la que més reunida estava amb mi, havíem estat 3 anys juntes en la línia de producció en el torn de nit i ens coneixíem molt bé les dues i en la vaga em va demostrar que era una tia amb dos ovaris, es posava molt nerviosa la pobreta i no volia intervenir en les assemblees, sempre deia: "pos mira, avui vaig a parlar", però els nervis la tenallaven, normal. Però el seu compromís en la vaga va ser impressionant.

A més moltes altres companyes que no estaven en el torn de nit, -que tu saps que el torn de nit era més heavy-, van tenir tasques molt importants, passaven les jornades al campament elaborant artesania que després era venuda en mercats i qualsevol lloc que ens deixessin ficar-nos, per a la caixa de resistència. La seva labor va ser molt important per a la vaga.

Vas a seguir lluitant no només dins, sinó també fora de l’àmbit de l’empresa?

Sempre, ja em coneixeu, no pel fet que hagi entrat deixaré de lluitar, encara que no hagués entrat seguiria lluitant igual, independentment que sigui pels meus drets o per la meva dignitat, sempre em tindreu en la lluita. He aconseguit la reincorporació a Panrico, gràcies a una gran vaga. I seguiré lluitant.






Temas relacionados

Precarietat laboral   /   Vaga   /   Mundo Obrero Estado Español   /   Panrico   /   Barcelona   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO