Gènere i sexualitats

DEBATS DINS EL FEMINISME

Ni feminisme “carcerari” ni escraches com a estratègia: com combatre la violència patriarcal

La denúncia de Thelma Fardín i el col·lectiu Actrices Argentinas va provocar una onada de testimoniatges de dones a les xarxes socials, molts d'ells acompanyats d'escraches als agressors. Moltes veus, des de diferents posicions polítiques, amb diferents fonamentacions teòriques i pertanyent a diversos feminismes, es van fer sentir contra el punitivisme i els escraches com a estratègies per a combatre el masclisme. Les feministes socialistes, que combatem totes les opressions i l'explotació, ens oposem a considerar als homes com a enemics de les dones. Per què som contràries al punitivisme i a transformar els escraches en una estratègia contra la violència masclista?

Andrea D'Atri

@andreadatri

Martes 25 de diciembre de 2018 | 10:51

La vida judicialitzada: quan l’Estat ens estigmatitza en el lloc de víctimes

Ja vam assenyalar, en “El agresor, los hombres y el patriarcado”, que l’estratègia punitiva s’ha demostrat ineficaç per a evitar que ocorri allò que sanciona. “L’Estat capitalista-patriarcal, malgrat reconèixer a les dones com a víctimes i augmentar les normes punitives -en un distorsionat reconeixement a l’existència d’una violència diferenciada contra elles-, no només les revictimitza en comissaries, fiscalies i jutjats, sinó que a més és incapaç de prevenir o almenys disminuir la taxa de feminicidis”.

Encara que als Estats Units, un feminisme qüestionat pel seu puritanisme proposa a les dones de classes mitjanes -dit irònicament- “dormir amb un advocat sota el coixí”, esperant que sigui el Poder Judicial el que resolgui totes les contrarietats de la vida de les dones en una societat capitalista, competitiva, masclista i racista, la majoria de les dones joves, treballadores i del poble pobre saben, per experiència pròpia, que el Poder Judicial i la Policia no són institucions que actuaran en defensa seva i les protegirà enfront de les agressions masclistes: la seva funció és la de defensar l’ordre social capitalista i patriarcal, on la propietat privada val més que les nostres vides.

A l’Argentina, mentre es cometen cinc feminicidis per setmana, els joves de les barriades populars són assassinats, gairebé en la mateixa proporció, per la policia del gatillo fácil; les mobilitzacions i les lluites obreres són reprimides.

L’Estat capitalista, que ens ofereix una vasta nomenclatura de greuges per a ser punits amb la presó, no cau “amb tota la força de la llei” sobre les màfies del narcotràfic i les xarxes de tràfic, que sempre actuen emparades per o amb la coparticipació de funcionaris polítics i forces policials. Tampoc contra les brutals vexacions perpetrades per la jerarquia de l’Església, còmplice de la dictadura genocida, encobridora d’abusos sexuals contra nenes, nens i adolescents.

Les presons s’omplen de pobres, que a força de tancament i múltiples tortures, “aprendran” a deshumanitzar-se i acabaran estigmatitzats socialment, mentre amb els poderosos es fa els ulls grossos, excepte quan les causes es manipulen arbitràriament per a perjudicar a un o altre sector polític.

I mentre condemnen a alguns pocs homes per la seva responsabilitat en actes de violència contra les dones, l’Estat s’eximeix de culpa i càrrec sobre l’assumpte. Respectem i acompanyem el dret de les dones a reclamar, de totes maneres, que els tribunals facin justícia davant cada denúncia. Però, la hipocresia d’aquest sistema ens fastigueja.

Llegeix també: Thelma y Actrices Argentinas levantan el telón contra la opresión patriarcal

Linxaments virtuals sense dret a la defensa: una guerra sense fi on ningú guanya.
Però és justament en aquesta visió de que no hi ha Justícia, on alguns feminismes troben la justificació per a establir l’estratègia dels escraches com una manera de "justícia per mà pròpia" per als més diversos casos. “Allà on no hi ha Justícia, hi ha escrache”, sol dir-se, la qual cosa planteja una guerra virtual o simbòlica però que, a vegades, pot tenir conseqüències tan reals com l’aïllament social i l’estigmatització d’un adolescent fins al suïcidi d’un agressor que se trobi acorralat per l’escrache públic.

Si ho penséssim només des del punt de vista de l’eficàcia, els escraches tampoc són capaços d’acabar amb la violència patriarcal que volem desterrar. Avui denunciem públicament a un abusador, demà a un violador, demà passat apareixerà un assetjador i la setmana pròxima algun altre haurà comès un nou abús. I això és així, perquè la violència contra les dones, fins i tot la més letal que acaba en feminicidis o la dels abusos sexuals i violacions que, a vegades, ocorren en la major intimitat d’un vincle personal, són l’última baula d’una llarga cadena de violències patriarcals contra les dones fundades, legitimades i reproduïdes per l’Estat capitalista i les institucions del seu règim polític.

Impedint el dret de les dones a decidir sobre les seves pròpies vides i el seu cos, relegant-les a ser “ciutadanes de segona”, condemnant-les a ser el sector més explotat, precaritzat i amb pitjors condicions de treball, amb salaris menors als dels seus companys, repetint fins al cansament els estereotips que la cosifiquen com un objecte, a través de la indústria cultural i els mitjans de comunicació, etc.; així es construeix la condició de possibilitat perquè aquesta violència -que després és presentada com un esdeveniment singular entre dos individus- s’exerceixi, des dels seves més subtils manifestacions fins a les més brutals i aberrants.

La violència contra les dones, incloent la violència sexual, es devela no com una pertorbació de l’ordre social, sinó com un engranatge que el constitueix. I això no és abstracte: la responsabilitat recau en institucions, lleis i un règim social concrets.

Mentre l’Església va mostrar tot el seu poder polític impedint que s’aprovés la legalització de l’avortament -per tant, garantint que continuïn morint dones pobres per avortaments clandestins i insegurs-, travessa l’escàndol més gran de la seva història amb les denúncies de centenars de milers d’abusos de nenes, nens i adolescents que van ser coberts amb el sagrat mantell de la més sinistra impunitat.

Així com Actrices Argentinas va denunciar la situació de desigualtat laboral i la precarització com el teló de fons dels abusos de poder, són milions de treballadores les que no tenen si més no la possibilitat de comunicar públicament els ultratges dels quals són víctimes per part de capatassos, caps i gerents.

Quants són els abusos i humiliacions a les quals són sotmeses les treballadores domèstiques, que es troben vivint soles enmig de famílies alienes, els patrons de les quals són jutges, polítics, empresaris, funcionaris públics?

Si aquesta opressió patriarcal de les dones persisteix és perquè el capitalisme necessita de la seva subordinació per a apropiar-se, gratuïtament, del seu treball de reproducció de la força de treball. I, a més, perquè per a les classes dominants, inculcar, sostenir i legitimar el masclisme que divideix a homes explotats de dones explotades els permet mantenir el seu domini, com també li són funcionals la xenofòbia, el racisme, l’heterosexisme i totes les formes de discriminació.

Per a les feministes socialistes, els homes no són els nostres enemics. El nostre enemic és aquest capitalisme patriarcal i els seus agents: l’Estat de la classe empresària, el règim polític i els governs que garanteixen i perpetuen l’explotació de les grans majories d’on aquells extreuen els seus milionaris guanys.

D’aquí que la violència patriarcal no tingui una solució individual, ni per la via punitivista, ni per la dels escraches de la venjança personal. I que necessitem forjar una aliança amb els nostres companys per a enfrontar junts al masclisme i a combatre, no només contra aquest sistema que el legitima i reprodueix, sinó també contra aquells homes que perpetren les més aberrants violències contra les dones.

Una aliança poderosa de dones i homes de la classe treballadora amb tots els sectors oprimits contra aquest règim social infame

Tampoc considerem que és possible “reformar” aquest règim polític i social mitjançant l’educació “amb visió de gènere” a les Forces Armades, la Policia, el sistema judicial, el règim penitenciari, etc. El que és necessari és enfrontar aquest sistema capitalista-patriarcal, per a enderrocar-lo i establir les bases d’una societat veritablement igualitària.

Però això requereix d’una força que reuneixi les grans majories explotades que tenen el poder de fer saltar per l’aire els ressorts del seu funcionament, amb tots els sectors socialment oprimits. Com es construeix aquesta aliança?

En la nostra lluita contra la violència, necessitem diferenciar l’actitud reprotxable i incorrecta d’un adolescent que diu una obscenitat o assetja insistentment a una companya de la seva escola, de la maquinària institucional que posen en joc les jerarquies eclesiàstiques per a protegir als capellans abusadors o la prepotència de poder d’un superior jeràrquic contra una treballadora que, si no calla, és qui acaba posant en joc el seu propi manteniment.

No és tot el mateix. Però, a més, no podem permetre que la nostra lluita contra l’opressió i la violència sigui utilitzada per a fer-nos retrocedir en els drets i llibertats que conquistem per a les nostres pròpies vides, les nostres sexualitats, desitjos i plaers.

Per això, en la construcció d’aquesta força social i política per a enfrontar el masclisme, la nostra lluita feminista no pot convertir-se en allò mateix que qüestionem i volem eradicar d’arrel.

Proposem la implementació de protocols que permetin intervenir en casos de violència en les institucions educatives, en els àmbits laborals i sindicals, tenint en compte les diferències que existeixen quan es tracta de parells menors, de parells adults o de relacions de poder. Aquests protocols, que permeten la resolució de conflictes amb el consentiment de la víctima, també estableixen clarament el dret elemental i democràtic a la defensa de l’acusat. Però també impulsem l’organització de comissions de dones en tots els llocs de treball, en els centres d’estudiants i els sindicats.

La fortalesa que s’aconsegueix en l’organització permet a les dones, al costat dels seus companys, lluitar per totes les seves demandes, enfrontant a les patronals, les autoritats i fins i tot a les burocràcies sindicals, com van mostrar les companyes estatals que van repudiar als dirigents de la CTA per aliar-se a l’Església mentre elles lluitaven pel dret a l’avortament; com ho vam veure recentment amb les treballadores de SIAM que van buscar activament la solidaritat de les periodistes del col·lectiu "Ni Una Menos" amb la seva lluita perquè saben que el moviment de dones és un suport que les enforteix per a enfrontar a la patronal i la repressió de la governadora Vidal.

L’experiència de les comissions de dones té un antecedent exemplar quan, fa alguns anys, una obrera de Kraft va denunciar l’assetjament d’un capatàs i, davant l’empresa que va decidir suspendre a la treballadora, els seus companys i companyes van respondre amb una aturada total del torn, resolt ràpidament en assemblea per iniciativa de les delegades de la comissió interna antiburocràtica, que va aconseguir que separessin a l’assetjador i l’obrera no fos sancionada.

Com no hem d’apostar a l’aliança amb els nostres companys si hem vist com, en la multinacional gràfica Donnelley, on només contractaven homes, van ser els delegats combatius i antiburocràtics els que van enfrontar a la patronal perquè permetés a una dona trans acudir a la fàbrica vestida com ella decidís i li van exigir la construcció d’un bany i un vestuari exclusivament per a ella?

La política i els mètodes que avui triem per a combatre la violència patriarcal, la forma en què proposem castigar, controlar, punir o resoldre els fets dels quals les dones són víctimes en aquesta societat capitalista-patriarcal, no poden estar en oposició a la societat futura que anhelem i per la qual estem lluitant.

Un feminisme que es plantegi enderrocar l’ordre capitalista-patriarcal i aspiri a una societat alliberada de totes les formes d’opressió i explotació que avui corroeixen les relacions humanes no pot proposar-se usar els mètodes dels opressors per a resoldre les conseqüències deletèries d’aquesta opressió.

En l’acció col·lectiva i la construcció d’una forta aliança entre les explotades i explotats que constitueixen la classe majoritària socialment, al costat del poble pobre i tots els sectors oprimits i agraviats per aquest sistema, es troba el germen d’una societat futura on uns éssers humans deixin de ser els enemics d’altres éssers humans.

Una societat on el gènere, el sexe, l’edat, el color de la pell o qualsevol altra raó que avui sigui esgrimida com a fonament de discriminació, acabin sent dades tan irrellevants per a les relacions entre les persones, que fins a les paraules que avui nomenen aquestes diferències s’ensenyin a les futures generacions com a arcaismes del perimit llenguatge de la prehistòria humana.






Temas relacionados

Feminicidis   /   Violència de gènere   /   Actrices Argentinas   /   Feminisme socialista   /   Thelma Fardin   /   Masclisme   /   Violència masclista   /   Patriarcat   /   Gènere i sexualitats   /   En Català   /   Pan y Rosas   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO